FASE 3: Les funcions de l'orientador...i la sobrecàrrega de rols

Avui és dimarts 13 de novembre.

 

Com que l'orientador comença la seva jornada a les 8.55 però arriba al centre a les 8, ahir vàrem quedar que a primera hora li ajudaria a arreglar uns arxius que s'havien de posar al dia.

Quan arrib a l'IES veig que no podrem fer el que ens havíem planificat. Hi ha una mare que l'espera per mantenir una entrevista amb ell. Una de les moltes hores extres que fa al centre...

 

 

Per tant, i com alguns altres dies (així és la vida quotidiana), hem de canviar de plans.

L'orientador explica a aquesta mare que jo estic de pràctiques. He de dir que conec personalment el cas, com molts altres, ja que antics alumnes meus venen al centre, i les seves problemàtiques, malauradament, les continuen arrossegant per diferents motius malgrat els recursos que s'hi destinen a solucionar les seves dificultats. Tenc la sensació que les actuacions dutes a terme al llarg d'aquests anys d'escolaritat no han servit de molt... nosaltres no podem actuar massa sobre la variable FAMÍLIA.

 

 

“L’objectiu de la intervenció psicoeducativa en el context familiar i l’entorn social té com a objectiu la millora de les pràctiques educatives en les quals participen les persones que hi viuen”. Perquè tingui sentit aquesta intervenció els diferents microsistemes s’han d’interrelacionar perseguint els mateixos objectius, sense discrepàncies, amb continuïtats que possibilitin amplificar les possibilitats evolutives dels infants i dels joves. Per tant, és necessari adoptar un model preventiu, en el que tots els agents educatius s’hi corresponsabiltitzin per millorar la qualitat educativa i l’atenció a tots els infants (model comunitari; Martín i Solé, 1990). Així, s’haurien d’optimitzar al màxim els recursos educatius de la comunitat i crear-ne de nous per adaptar-se a les noves necessitats que vagin sorgint en els diferents contextos de desenvolupament. A més, tots els serveis de la comunitat s’hauran de coordinar per millorar els seus recursos educatius, creant projectes comunitaris.

 

La mare, sense dubtar-ho, accedeix a què jo hi sigui present a l'entrevista. L'orientador comença comentant-li que li han arribat informacions dels diferents professors sobre els problemes dels seus fills (un fill i una filla). Li explica que malgrat en el cas de la filla ella no li ha dit res, ell detecta un patiment. Sobretot li insisteix en què si ella no li conta la veritat del que està passant a casa seva, poc poden fer des del centre per ajudar-los. A més, li deixa ben clar que si el que passa a la llar no se soluciona, el comportament dels fills tampoc no podrà canviar.

 

Jo, que com he dit conec la situació de la família, entenc que a la mare li costa explicar la realitat del que viuen, però l'orientador l'escolta atentament i crea un clima que contribueix al fet que la mare pugui esplaiar-se i expressar les seves angoixes... que no són poques.

 

Així, puc intuir actituds com l'empatia, l'acompanyament, l'escolta activa, la recerca conjunta de solucions i no de culpables, la coresponsabilitat en l'educació, ... i puc comprovar que la comunicació no verbal és molt més important que la verbal, en el moment en què els silencis ajuden a crear la confiança necessària per aconseguir un primer apropament, la primera passa per poder començar a actuar "escoltant amb la ment oberta" (Planas, 2007).

Us deix un resum realitzat el semestre passat per a l'elaboració d'una PAC de l'assignatura d'"Entorn social i familiar i intervenció psicopedagògica" que ajuda a entendre, en part, el que es troben molts professors a les aules actualment:

La família, com a microsistema on es desenvolupa el nen (Bronferbrenner, 1987), primer agent educatiu i socialitzador, té encomanades les següents funcions psicosocials (Cataldo, 1987):

-       Oferir cura i protecció als fills/es en unes condicions dignes, assegurant la seva subsistència i la seva integritat física i emocional. Si no es donen les condicions adequades perquè això sigui possible, en la nostra societat existeixen mecanismes d’intervenció.

-       Contribuir a la socialització per afavorir l’adaptació dels fills a la cultura a la que pertanyen. Així, des de diferents disciplines es considera a «la família com a institució conservadora i reproductora de l’ordre social dominant». Junt amb l’escola, és la responsable de transmetre la cultura (Bourdieu, 1984), i depén del seu grau de participació el que aquesta socialització sigui eficaç o no, a més de facilitar, o no, l’èxit escolar dels seus fills. Aquest aspecte, seguint Bronferbrenner (1987), faria referència a la continuïtat i coherència en les actuacions que es duguin a terme en cada un d’aquests sistemes interrelacionats, que influeixen positivament o negativa en el desenvolupament dels nens.

-       Donar suport a l’evolució dels infants, controlar-los i ajudar-los en la seva escolarització i en la seva introducció progressiva en altres àmbits i institucions socials, evitant discrepàncies pertorbadores (Bronferbrenner, 1987) i intentant arribar a acords envers l’educació per tal d’afavorir el seu desenvolupament. Els pares han d’entendre les dificultats dels seus fills i proporcionar-los els mitjans per superar-les.

-       Ajudar i donar suport perquè arribin a ser persones emocionalment equilibrades. És necessari que entre els membres de la família s’estableixin vincles basats en el respecte mutu i l’afecte, ja que d’aquesta manera els fills aprendran a respectar la seva pròpia identitat i la dels altres, podent així establir vincles afectius satisfactoris.